“L’anomenat rock radical basc va portar-nos a crear la banda Inadaptats”
Entrevistem Àlex Vendrell, cantant del grup vilafranquí Inadaptats, després de dos concerts excepcionals a la Sala Razzmatazz
Inadaptats, grup vilafranquí de referència en la música hardcore punk de l’independentisme i el comunisme a Catalunya, va fer divendres i dissabte passat dos concerts històrics a la Sala Razzmatazz, amb les entrades esgotades totes dues nits. El cantant és Àlex Vendrell, de 49 anys i que professionalment fa de monitor ocupacional a la Fundació Mas Albornà. El primer concert d’Inadaptats va ser l’any 1989, el 2005 van fer un primer concert de comiat davant més de 5.000 persones a Vilafranca i posteriorment han fet ‘bolos’ puntuals per als presos polítics i la repressió del moviment social català, el 2015; al País Basc, i els del cap de setmana passat. Vendrell avança que el proper concert d’Inadaptats serà molt probablement a Girona amb motiu del cinquè aniversari de l’1-O.
Com va sorgir Inadaptats?
Amb un grup d’amics adolescents que als anys 80 escoltàvem grups com Iron Maiden, Judas Priest o Black Sabbath i descobríem també grups del País Basc més com nosaltres, de barri, com Barricada, Kortatu o La Polla Records. Els internacionals era com veure jugar Messi, però ens vam veure capaços de fer com els d’aquí, amb cançons ràpides, directes i que parlessin de tu. El que es va anomenar rock radical basc ens va animar a fer una banda.
Quants eren?
Cinc amics que ens coneixíem tots del ‘col·le’, perquè anàvem junts a l’Estalella. Ara ja tenim de 45 a 49 anys i fills [riu]. Per als ‘heavies’ era normal somiar amb tenir una guitarra o una bateria i el ‘Bull’ [Xavi Pérez Búrdalo, baixista, actualment al marge del grup perquè viu a Euskadi], el més al·lucinat de la banda, ens va animar a la resta.
Què recorda d’aquells inicis?
Fèiem els assaigs a l’Etcètera i se’ns va presentar l’oportunitat de tocar al mateix bar quan tot just portàvem 10 mesos junts, fent de teloners de Los Pollos. Va ser una gran festa, vam decidir gravar una maqueta i vam anar a conèixer el Carlos Azagra d’El Jueves perquè ens en fes la caràtula. Aleshores ja estàvem molt dins del discurs independentista i antimilitarista.
Com decidien les lletres?
Al començament les va fer el ‘Bull’, com a ideòleg del grup i que ja tenia 4 o 5 cançons des del ‘col·le’ que parlaven de la vida al carrer; i jo m’hi vaig afegir amb cançons que parlaven més de la realitat política i la lluita de classes, com feien els grups bascos.
Varen tenir èxit relativament ràpid, oi?
Sí, però sense ser de masses i dins de l’àmbit ‘underground’ en què ens movíem. Aleshores començava una mica el fenomen del rock català, però hi havia una escena alternativa de tota la gent que havíem començat a seguir els grups bascos. Vam arribar sobretot a un públic de comarques polititzat i que era antimilitarista i seguia el moviment punk. Més tard van sortir grups més joves com Obrint Pas o Betagarri, que agafaven l’espai de les festes majors que havia deixat el rock català.
Al cap d’anys, qui els va anar a veure ara a Barcelona?
Hi havia molta gent de Vilafranca, esclar, però també d’arreu dels Països Catalans i, a més, molts bascos, gallecs, madrilenys, portuguesos i sards.
Vengui’m un concert habitual d’Inadaptats…
Bàsicament hi trobes molta festa i molta política a favor dels pobles oprimits, perquè som internacionalistes, independentistes catalans i comunistes. I musicalment escoltes música del que es va dir punk-hardcore, que era molt ‘underground’ quan començàvem i que als 90 va rebentar amb grups com Green Day, Nirvana o Rage Against the Machine.
Deu veure grans diferències, per exemple, entre el seu concert del 2005 pels primers presos independentistes i pels de l’1 d’Octubre…
Com a Inadaptats hem recollit alguna cosa, però no gaire, perquè naltros ja estàvem molt polititzats abans de la fase de creixement de la base independentista.
Com veu aquest augment?
Vinc de quan érem quatre gats i els inadaptats al sistema, i penso que ja no hi ha marxa enrere. La independència de Catalunya arribarà tard o d’hora, però no serà fàcil ni qüestió d’un dia. Ara, ningú de naltros no ho haguéssim dit ni en els somnis més humits.
Els concerts a Razzmatazz són el principi d’un retorn?
Els vam fer per les ganes de tocar després del confinament, una mica per enyorança interna dels quatre que quedem i perquè comencem a tenir la canalla gran [riu]. A més, hi ha hagut tot el fenomen d’Urquinaona i el cas Pablo Hasél, que és molt fort que el posin a la presó per dir veritats; vam fer una cançó pel tema d’Urquinaona, la vam penjar a internet una mica per bufar les brases de l’1 i el 3 d’Octubre i vam tenir molt de feedback de seguida. Aleshores vam pensar: “Per què no anem més enllà?”. De tant en tant, farem el que anomenem concerts/accions; però, de moment, no ens plantegem ni gires ni obrir contractacions.
Té por de represàlies davant casos com els del Pablo Hásel? Els membres de La Polla Records diuen que avui estarien a la presó…
Intentem fer-ho intel·ligentment. El que no volem és anar ‘a lo bonzo’, però tampoc callar. Intentarem que no ens agafin tan fàcilment perquè, esclar, la primera missió d’un revolucionari és que no t’agafin. Ara bé, sempre direm la veritat assumint les conseqüències.
Estan component com a Inadaptats?
No. Vam fer un tema pels més de 4.000 represaliats, entre els quals l’Adrián Sas de Vilafranca, i per la contradicció que la Generalitat es personi en les acusacions, però penso que ara és més una qüestió dels joves. Naltros seguirem apuntant i ajudant on puguem, però sumant-nos-hi puntualment.
Acabo preguntant-li pel nom d’Inadaptats. Va sorgir pel fet de no estar adaptats a la societat?
Ve del grup basc Cicatriz, que tenia un disc anomenat Inadaptados i que escoltàvem molt i vam pensar que era el que érem, uns inadaptats. Pensàvem que no ens adaptàvem ni era fàcil d’agafar-nos a la societat. Ni som ni ens considerem espanyols, i essent ‘punkies’ tampoc érem anarquistes antiindependentistes… Com que no encaixàvem gaire, vam pensar: “Som els inadaptats”.
